De Hiroshima i Nagasaki a Fukushima, passant per Xernòbil – Jordi Foix

De Hiroshima i Nagasaki a Fukushima, passant per Xernòbil – Jordi Foix

Aquesta es la presentació feta per Jordi Foix del llibre “Riesgos y amenazas del arsenal nuclear”, de Xavier Bohigas y Teresa de Fortuny. Ed. Icaria 2015 emmarcat en la Campanya per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN).

El proper mes d’agost es complirà el 70è aniversari de l’explosió sobre Hiroshima i Nagasaki de les dues primeres bombes atòmiques sobre població civil de la història. De fet, segons s’ha sabut posteriorment, Japó ja havia perdut la guerra i estava a les portes de la capitulació. Malgrat això, el govern dels Estats Units no va desaprofitar l’ocasió de posicionar-se com a l’emergent potència mundial dominant a partir d’aquell moment, quan ja s’albirava la Guerra Freda amb l’antiga Unió Soviètica.

L’arsenal nuclear avui en dia es calcula en unes 17.000 bombes atòmiques. Malgrat aquest fet, no semblem ser gaire conscients d’aquesta realitat malgrat el caràcter exterminador d’aquesta acumulació immensa de material militar, amb la seva conseqüent capacitat de destrucció massiva.
El llibre escrit per Xavier Bohigas i Teresa de Fortuny és, en la meva opinió, una molt bona recopilació i un bon anàlisi de l’estat actual de la qüestió nuclear, especialment en la seva vessant militar des dels seus orígens en el projecte Manhattan l’any 1939, fins avui en dia, sense oblidar la seva relació íntima amb la dimensió “civil” del tema nuclear. En definitiva, un llibre “eina” que pot contribuir positivament al coneixement d’aquesta realitat i a la necessitat de lluitar per a la seva desaparició.

Arcadi Oliveres, al pròleg del llibre que avui presentem, i els mateixos autor i autora del llibre, a les seves conclusions finals, coincideixen en fer-se la mateixa pregunta: “Com pot ser possible la manca de resposta de l’opinió pública mundial davant de la problemàtica de les armes nuclears, com pot estar tant adormida?”.

Una possible resposta la podem trobar en un altre llibre que en bona mesura és complementari d’aquest que avui ens ocupa, es tracta d’un llibre mes centrat en la problemàtica nuclear civil.

Escrit per l’autor francès Roger Belbéoch i publicat al nostre país l’any 2011 per una petita editorial de Granada (Malapata Ediciones) amb el títol de “Chernoblues” i amb un subtítol que ja ens dóna algunes pistes: “De la servidumbre voluntaria a la necesidad de servidumbre”. “Com pot ser que no existeixi la resposta social que caldria davant d’un perill de dimensions planetàries?”, es pregunta també, i intenta cercar respostes seguint el fil de l’escrit “Discurs sobre la servitud voluntària” (Ed. Trotta, 2008) d’un pensador humanista francès, Étienne de la Boétie (1530-1563), a partir del qual l’autor, Belbéoch, analitza cóm el ciutadà prefereix no conèixer la magnitud real del perill en que viu per tal de portar una vida “normal”. Estem davant d’una mena d’autoritarisme tecnològic on segons l’autor ens trobem davant d’una conjunció molt curiosa entre la necessitat que tenen els administradors de mentir i la necessitat que tenen els “ciutadans” de que aquestes mentides resultin creïbles.

Una altra possible resposta que ens pot ajudar a complementar l’argument explicatiu anterior, és el concepte de “manufactura del consentiment” ,desenvolupat per Noam Chomsky (Los guardianes de la Libertad. Austral 2013, escrit amb Edwards Herman) i que facilita entendre com es transmet a través dels grans mitjans de comunicació (de “formació de consens”) la propaganda estatal i científica al servei del complex militar-industrial.
La construcció psico-social de la imatge de l’enemic sempre és prèvia al conflicte i serveix per generar el consens necessari que faciliten les imatges distorsionades, hostils, amenaçadores, que fan perillar els nostres valors considerats com sagrats, siguin civils, polítics o religiosos.
Els grans mitjans de comunicació de masses, com a eines de construcció del consens social, son els grans facilitadors d’aquest tipus d’imatges distorsionades. Es nega la complexitat (com ens explica Edgar Morin) i es potencia un pensament dual en el qual només existeix bo i dolent, vertader i fals, nosaltres i els altres; facilitant i generant aquesta manufactura del consentiment.

Un bon exemple d’això va succeir fa deu anys. Quan faltava poc per a commemorar el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, varem poder viure una intensa campanya internacional pronuclear, a través dels principals mitjans de comunicació, que també es va concretar al nostre país.

Es va recórrer a experts científics, com James Lovelock, autor de la hipòtesis GAIA; polítics, personatges mediàtics, i fins i tot sindicalistes (com per exemple dirigents de la UGT, o José María Fidalgo que llavors era secretari general de CCOO i actualment es troba dins l’òrbita del Partit Popular, escrivint tribunes pronuclears a les pagines de “El País”). L’argument principal que es donava era el caràcter suposadament retrògrad dels ecologistes, pacifistes i antinuclears i la necessitat de renovar i popularitzar la suposadament innòcua i més segura energia nuclear davant la reducció inevitable dels combustibles fòssils. En cap moment es plantejava que potser el que calia -i cal, diem nosaltres els ecopacifistes- és replantejar-nos el model de creixement i a l’hora el canvi progressiu de model energètic.

El cas és que en plena campanya d’intoxicació informativa, va succeir la catàstrofe de Fukushima l’11 de març de 2011 deixant en evidència els arguments suposadament científics dels propagandistes pronuclears.

En el cas de les nuclears militars, amb propòsits i objectius semblants i coincidint amb la fi de la guerra freda, es va produir una mena de col•lapse informatiu, a l’hora que s’avançava, gràcies a la pressió social, en diferents acords, encara que aquests fossin parcials, amb els resultats contradictoris conforme que, si bé s’ha reduït l’arsenal nuclear degut als diferents tractats i campanyes, amb la conseqüent reducció de la sensació de perill nuclear. Aquest perill, en realitat no ha estat suficientment reduït, a més de continuar sent absolutament exterminista, la realitat s’ha dispersat i s’ha fet mes inestable (avui no existeix “l’equilibri del terror”, la dissuasió nuclear) i s’han diversificat les situacions de guerra freda -o no tant- i de perill potencial (com ara l’Estat nuclearitzat d’Israel a l’Orient Mitjà o la investigació nuclear a l’Iràn; Corea del Nord i Corea del Sud, o la situació de conflicte permanent entre dos potències nuclears com Índia i Pakistan, amb una explosiva barreja de poder nuclear i el nacionalisme més bel•ligerant i sectari; o el conflicte latent entre l’Índia i la Xina, o el conflicte entre l’OTAN i Ucraïna amb l’actual Rússia de Putin; …).

Sempre que existeixi un Estat que disposi d’armes de destrucció massiva, hi haurà un altre estat que tingui la temptació de produir-ne. L’únic Estat que històricament ha tingut capacitat nuclear i hi va renunciar ha estat Sud-àfrica , cosa que cal reconèixer, i és un exemple de que es pot fer el camí invers.
No és cert, per més que hi insisteixin els seus defensors, que hi hagi una separació entre la indústria nuclear militar i la indústria civil. Existeix un fil de continuïtat que agermana a les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki amb les víctimes de Txernòbil o Fukushima, amb els milers d’homes, dones, nens i nenes, afectats per l’agressió amb armes tractades amb urani empobrit -provinent de centrals nuclears civils- durant la guerra de l’antiga Iugoslàvia o les dues guerres del Golf, entre d’altres.

Un dels elements més remarcables i novedosos del llibre que presentem és la descripció detallada de com l’apocalipsi nuclear es pot desencadenar no necessàriament per una confrontació bèl•lica inicial, sinó tan sols per un accident o un error humà, i ens ho expliquen amb molts exemples que ens han portat al llindar d’una crisi nuclear amb conseqüències imprevisibles, o situacions com la de la “crisi dels míssils” a l’any 1968, o l’accident de Palomares al nostre país. És, si fa o no fa, com ens ho explicava des de l’ humor negre Stanley Kubrick a la pel•lícula “Dr. Strangelove o como aprendimos a amar la bomba” que aquí va ser titulada “teléfono rojo, volamos hacia Moscú”, la diferència es que en aquell cas era ficció, mentre que en les situacions que ens expliquen els autors del llibre són reals, i les conseqüències haurien pogut ser catastròfiques.

II
Ara fa 67 anys, a la primavera de 1958, en plena guerra freda, es va organitzar una marxa que, sortint de Londres havia d’arribar fins a Aldermaston, a pocs quilòmetres de la capital anglesa. El motiu de la manifestació era protestar contra un centre d’investigació d’armes nuclears instal•lat en aquell petit poblet. La manifestació va reunir prop de cinc mil persones, entre els que es trobava el filòsof Bertrand Russell, i va suposar, sense que ho sabessin els seus convocants en aquell moment, després de la segona guerra mundial, l’inici del moviment pacifista i antinuclear modern als països occidentals. Anys abans havia nascut al Japó el moviment dels Hibakusha, protagonitzat pels supervivents d’Hiroshima i Nagasaki.

La convocatòria va ser realitzada per la CND-Campaing for Nuclear Disarmament, la mateixa organització que cinquanta anys desprès, al 2008 i per commemorar-ne l’aniversari, va convocar una marxa a la mateixa base on l’actual govern britànic està investigant una nova generació d’armes nuclears i a la qual van participar 120.000 persones. 

Alguns dels manifestants, ara amb més de setanta anys, eren els mateixos que van iniciar un moviment social que ha influenciat en molt bona mesura, tant en continguts i promoció de valors com en formes de protesta, els moviments socials internacionals, des de la campanya contra la OTAN al nostre país, fins arribar a les protestes internacionals contra la invasió de l’Afganistan i l’Irak.

El símbol que ha acompanyat tots aquets anys la lluita antinuclear i contra la guerra, un cercle amb tres línies al interior (que signifiquen “nuclear disarmament” en el llenguatge de símbols de la mar) va aparèixer precisament en aquells moment. Creat per Gerald Holton, un estudiant d’art, per ser l’anagrama de la campanya, el logotip va començar a caminar sol, va traspassar l’oceà Atlàntic i es va convertir en l’emblema de la lluita pels drets civils als EEUU i, també contra la guerra del Vietnam. Va aparèixer per les parets de Praga a la primavera de l’any 1968, amb la invasió dels tancs soviètics; i fins i tot a les parets de la Sud-àfrica durant l’apartheid. Va estar present a la nostra campanya per a la sortida de l’OTAN i en aquella en contra de la invasió de l’Irak, fins a arribar a avui en dia sent un un símbol universal. Holton va explicar posteriorment que una de les seves fonts d’inspiració va ser també el quadre de Goya dels afusellaments.

Parlant d’aquells anys cinquanta, en una de les concentracions de protesta contra la carrera d’armaments nuclears, va ser detingut Bertrand Russell que ja era força gran, tenia més de vuitanta anys. El jutge al veure’l li va preguntar: “No li fa vergonya, a la seva edat?” i Russell va respondre-li- “crec que amb la meva edat, a vostè li hauria de donar enveja”. D’alguna manera Bertrand Russell amb aquesta anècdota que va ser citada mes d’una vegada pel nostre Francisco Fernández Buey ens explica l’única manera de trencar el mur del silenci i d’ intoxicació informativa, de trencar la “manufactura del consentiment”.

III

Desenes de milers de persones es van congregar l’any passat 2014 a Hiroshima i Nagasaki amb motiu del 69è aniversari del llançament de les primeres, i esperem que últimes, bombes atòmiques sobre població civil. Cal recordar que el govern dels Estats Units mai ha demanat disculpes pel fet, ni les dues ciutats han rebut la visita de cap primer mandatari nord-americà. Esperem que llibres com aquest siguin eines útils, per la seva qualitat i claredat, no sols com a recordatori sinó també com a estímul per seguir lluitant contra el perill nuclear.

Com va afirmar Hans Blix, que va dirigir les inspeccions de l’ONU en la investigació sobre armes de destrucció massiva a l’Irak i que demostrà la seva inexistència (tot evidenciant un exemple més d’intent de manipulació de l’opinió pública) : “Les armes de destrucció massiva no es poden “desinventar” però sí que es poden prohibir”.

És aquest el repte, com construir la opinió pública, calen unes iniciatives ciutadanes que recordin als poders públics que cal recórrer un camí invers al que ara farà 70 anys va portar a les poblacions d’Hiroshima i Nagasaki a experimentar en carn pròpia un camí erroni pel qual encara paguen les conseqüències els supervivents de la massacre i els seus descendents.

Jordi Foix Robert
Barcelona, gener de 2015



 31/01/2015

Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"