Exèrcit de Catalunya: una necessitat objectiva?

Exèrcit de Catalunya: una necessitat objectiva?

Des de que una Catalunya constituïda en Estat ha esdevingut quelcom més que la utopia d’alguns, i ha passat a ser una opció més aviat factible per una majoria, una de les qüestions sobre la taula és quina forma hauria de tenir aquest Estat i, entre d’altres coses, si hauria de tenir un exèrcit.

Un dels arguments a favor de la creació d’unes forces armades és que tots els estats normals en tenen, i que al món actual un no es pot permetre prescindir-ne ja que corre el risc de ser atacat per un estat estranger o alguna amenaça més nebulosa com el terrorisme internacional. Malgrat tot, podem afirmar que l’exèrcit és la millor defensa pels ciutadans quan durant el segle XX va haver-hi sis vegades més morts causades pel propi govern que per un govern estranger?1
Els defensors de l’exèrcit sostenen que al món no hi ha cap autoritat superior que reguli el comportament dels estats i per tant aquests han de mirar per si mateixos i maximitzar la seva seguretat en un entorn anàrquic (Nacions Unides normalment és vista com insuficient en el millor dels casos, o com un instrument dels Estats Units en el pitjor).. Els arguments pacifistes són molt bonics diuen, però són “idíl•lics i cal tocar de peus a terra”. Aquesta visió ens repeteix que “ens agradi o no, el món és així i cal adaptar-s’hi per sobreviure”

Però, realment el món és així? És aquesta dicotomia entre realisme/idealisme totalment encertada? És la seguretat una situació objectiva que pot ser demostrada a través de fets empírics? Per suposat- diuen els anomenats realistes, i per a aquesta finalitat creen centres d’intel•ligència per recollir la màxima informació sobre l’enemic i desenvolupen estratègies per combatre’l en la guerra. Tanmateix, tot i que la Història segons ells els doni la raó, podem defensar arguments pacifistes no més utòpics que els seus. És cert que vivim en un món on hi ha perills; sempre hi ha el risc de ser atacats per algú o alguna cosa. Ara bé, com prioritzem aquests perills i, sobretot, de quina manera els afrontem, no és quelcom que es pugui justificar a través de l’experiència i l’observació de la realitat, sinó que es basa en decisions polítiques i assumpcions d’una determinada interpretació del món, malgrat que no sempre siguin conscients. Totes les teories tenen una motivació política darrera o, en altres paraules, totes les teories son per algú i per alguna finalitat.2

És important tenir en compte que no hem de menystenir el debat teòric per centrar-nos en “els fets”, ja que, en certa manera, la teoria és pràctica. La teoria és un tipus d’ulleres a través de les quals observem el món, donant més importància a unes coses i restant-ne a d’altres, i en funció d’aquesta interpretació nosaltres actuem en conseqüència. Per tant, no és que els militaristes s’ajustin més a la realitat que els pacifistes defensant la necessitat d’un exèrcit, sinó que considerant els estats com el principal referent de la seguretat i veient el món com un entorn conflictiu, la conclusió és que calen unes forces armades. Tanmateix, també podem sostenir que l’objecte de la seguretat no ha de ser l’estat, sinó l’ésser humà, o la comunitat política, o la humanitat, o el planeta Terra,. No es tracta de ser més objectiu o menys, sinó de prendre una decisió ètica/política que tindrà conseqüències reals a través de la nostra forma d’actuar.

La memòria (o la narració de la Història) és fonamental en l’arrelament de determinada visió del món. No és casual que molts historiadors militars defensin la necessitat de tenir un exèrcit si la Història és vista coma una successió de guerres i batalles, de la mateixa manera que alguns historiadors marxistes que interpreten el passat com una lluita de classes defensen la centralitat de la lluita obrera. Un cas paradigmàtic són els atacs de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington. El fet que dos avions fossin estrellats en dues torres al centre de Manhattan i un tercer al Pentàgon no porta necessàriament a la conclusió que es tracta d’una guerra de l’Islam contra Occident, tal com l’administració nord-americana del moment, alguns mitjans de comunicació i el mateix Osama Bin-Laden van interpretar-ho. Per tant, és fonamental veure com aquesta representació dels atacs permet dur a terme guerres a l’altre punta del món i limitar les llibertats als països anomenats occidentals en nom de la seguretat.

La seguretat doncs, es pot entendre no com un fet empíric, és a dir, quelcom que existeix de manera objectiva, sinó com una construcció feta a través de determinades narratives que atorguen un significat particular a certs esdeveniments. La seguretat entesa en termes militars i focalitzada en l’estat és l’opció actual, però n’hi ha d’altres molt més vàlides, com per exemple la seguretat humana. Aquesta idea ha estat recentment tractada per Tica Font i Pere Ortega en un article on repassen l’evolució des de la seguretat entesa en termes militars a un enfocament centrat en l’ésser humà, on l’objectiu no és només la protecció contra la violència física, sinó també contra totes aquelles amenaces com la pobresa, les epidèmies, la inestabilitat, etc. que limiten el benestar i dignitat dels individus.

Per tant, un exèrcit català no és una necessitat, sinó una decisió política producte d’una interpretació no per tradicional menys desfasada del món, i on és més que probable que s’amaguin altres interesos.

1Rummel, R.J. (1994) Death by Government. New Brunswick: Transaction Publishers.
 2 Cox, R. (1981) “Social forces, states and world orders: beyond International Relations theory”. Millennium: Journal of international studies. Vol. 16 (3), pp. 126 – 155



 21/02/2013

Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"