De la regulació legal es dedueix clarament que no es necessita autorització del Congrés per a les operacions militars que estiguin directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional. Operacions que tampoc se subjecten expressament a la Carta de les Nacions Unides. Per tant, sembla que les operacions militars a l'exterior no se sotmeten a cap límit sempre que estiguin directament relacionades amb la defensa d'Espanya o l'interès nacional.

Quins són els interessos nacionals? Segons la Revisió Estratègica de la Defensa, els interessos nacionals de seguretat es classifiquen en vitals, estratègics i altres interessos.2 Els interessos vitals es refereixen a la sobirania, la independència i integritat territorials d'Espanya i l'ordenament constitucional, la llibertat, la vida i la prosperitat dels espanyols.

Els interessos estratègics contribueixen decisivament a la garantia dels interessos vitals. Aquests interessos són: la contribució a la projecció d'estabilitat a través de l'OTAN i la Unió Europea, el manteniment de la pau i equilibri en el Mediterrani, el manteniment de la llibertat d'intercanvis i de comunicacions, la seguretat en el subministrament de recursos bàsics, la desaparició del terrorisme i la recuperació de la sobirania sobre Gibraltar.

Els altres interessos de la seguretat no tenen relació directa amb la seguretat d'Espanya. Dintre d'aquests altres interessos s'inclou la consecució, de forma solidària, d'un ordre internacional estable, de pau, seguretat i respecte als drets humans. Les operacions d'ajut humanitari i la participació en determinades missions de pau en regions allunyades poden respondre a aquests interessos.
Aquesta enumeració tan àmplia dels interessos nacionals demostra la concepció exclusivament militar des de la qual s'han definit.
De la Revisió Estratègica de la Defensa es dedueix que una intervenció militar que tingués com a objectiu assegurar el subministrament de petroli pot estar directament vinculada amb l'interès nacional, ja que serviria per garantir la prosperitat dels espanyols i la seguretat en el subministrament de recursos bàsics. Fins i tot s'assenyala expressament que «les Forces Armades poden contribuir a reduir el risc de la interrupció de subministraments, com ja ha ocorregut en el passat, mitjançant intervencions que assegurin la continuïtat dels subministraments bàsics».3

La LODN tampoc sotmet les operacions de legítima defensa a la Carta de les Nacions Unides. La Carta reconeix als estats el dret de legítima defensa en cas que sofreixin un atac armat (article 51), però no permet la legítima defensa preventiva, és a dir, no es permet que els estats reaccionin enfront de previsibles atacs armats que encara no s'han produït. La regulació continguda en la LODN pot obrir la porta al reconeixement de la legítima defensa preventiva en el dret espanyol. De nou ho reconeix expressament la Revisió Estratègica de la Defensa en assenyalar que «per impedir qualsevol tipus d'agressió, les FAS haurien de realitzar accions de prevenció, dissuasió i totes aquelles que contribueixin al control d'una crisi, evitant que aquesta desemboqui en un conflicte armat. Així mateix, aquí ha de considerar-se qualsevol acció armada preventiva dirigida, com a últim recurs, a evitar l'agressió».4

En resum, en no establir-se cap límit a les operacions militars directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional, la LODN permet que s'utilitzi la guerra com un instrument més de la política, cosa que suposa una forta militarització de la política exterior.
Deixant a part l'espantall de la intervenció sobre l'illot de Julivert, sembla clar que cap govern espanyol portarà a terme pel seu compte actes militars d'agressió. La LODN pot atorgar cobertura a la participació de l'exèrcit espanyol en operacions militars acordades en el si de l’OTAN. Des de l'aprovació en 1999 del Nou Concepte Estratègic, l'OTAN s'ha convertit en una organització militar que pot actuar arreu del món, saltant-se la Carta de les Nacions Unides. És així com va succeir amb els bombardejos de l'OTAN a Sèrbia, en els quals van participar les Forces Armades espanyoles.

Les operacions militars directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional han de sotmetre's al contingut de la Carta de les Nacions Unides, que atribueix el monopoli de l'ús de la força al seu Consell de Seguretat. També han de complir el que estableixl'article 63.3 de la Constitució, segons el qual «Al rei correspon, amb l’autorització prèvia de les Corts Generals, declarar la guerra i fer la pau». La LODN pretén flexibilitzar aquests límits, pretén legalitzar la utilització de la guerra al marge del que estableixen la Carta de les Nacions Unides i la Constitució espanyola. Les guerres també es preparen amb l'ajuda de les lleis.5

Notes:

1 Publicada en el BOE de 18 de novembre del 2005 (www.boe.es).

2 Revisión Estratégica de la Defensa, pàgines 129 a 135. Pot consultar-se a la pàgina web del Ministeri de Defensa, dins de la secció política de defensa (www.mde.es).

3 Revisión Estratégica de la Defensa, pág. 148.

4 Revisión Estratégica de la Defensa, pág. 175.

5 Una anàlisi més profunda de les qüestions assenyalades en aquest article es troba en el meu treball La declaración de guerra en el ordenamiento jurídico español, que pot descarregar-se gratuïtament a la pàgina web http://www.justiciaipau.org/centredelas/index.php (secció llibres)

---

.