El dèficit públic espanyol, segons les previsions, arribarà aquest any a cotes bastant altes. Concretament  s’espera que s’arribi al 6% a finals d’any, el doble del permès per la Unió Europea. Aquest increment del dèficit ha ocorregut per dues raons fonamentalment: les mesures anti-crisi dutes a terme pel govern i pel desequilibri dels comptes de la Seguretat Social causats per l’augment l’atur.

Els dèficits públics en temps de crisi econòmica són totalment justificables i fins i tot recomanables. El seu objectiu principal en aquest context és frenar l’augment de l’atur i crear les condicions idònies perquè un cop acabada la crisi, se’n surti reforçat.

Això que és tan senzill d’entendre, a la pràctica, el nostre govern, tot i la infinitat d’assessors que té, sembla no acabar-ho de copsar. Y només cal fer una ullada al que fa el Ministeri de Defensa per posar en evidència aquest fet.

El 2005 el Ministeri de Defensa va comprar 43 míssils Taurus a Alemanya per valor de 59,2 milions d’euros. Amb aquesta comanda, doncs, Espanya passava a formar part de l’exclusiu club de països que posseeix míssils de creuer. Aquest míssil, un dels més cars de les forces armades, és llançat en ple vol per un avió F-18 o un EF-2000 sense que pugui ser interceptat. I és que el Taurus vola a 1.000 quilòmetres per hora, a 30 metres d’altura, i pot arribar a fer impacte sobre un objectiu situat a 350 quilòmetres de distància. No és d’estranyar, doncs, que s’hagi convertit en un “orgull” de l’exèrcit espanyol.

A més a més, aquest any, en plena crisi s’ha decidit anar a fer unes sessions d’entrenament amb el mencionat míssil. Y com que a Europa no hi ha un camp suficientment gran com per fer les proves pertinents, l’exèrcit s’ha desplaçat fins a un camp de tir situat a Sud Àfrica. Han fet falta, a més de quatre avions de guerra encarregats de llançar els míssils, avions d’aprovisionament en vol, de transport i de recerca i salvament. En total s’han gastat 6.599.846 euros en l’operació.

Ni comprar míssils Taurus ni molt menys a anar a fer proves amb ells ens ajuden a frenar l’atur ni a crear les condicions òptimes per sortir de la crisi. En canvi, sí representen un cost que surt de les arques públiques que, teòricament, hauria d’anar dirigit a satisfer les necessitats de la població. Llavors ens hauríem de preguntar: quina necessitat col•lectiva satisfà un míssil capaç de perforar blindatges i escuts com si fossin mantega? La ciutadania, y molt especialment la que es troba en situació precària, vol tenir les seves necessitats bàsiques garantides i en aquest sentit la depesa militar no ajuda a cobrir-les. El dèficit públic no és ni bo ni dolent per se, tot depèn del tipus de projectes en els quals s’hagin invertit aquests diners.