Publicat a Directa

La Cultura de Pau és també un nivell de maduresa democràtica per part de tots: de partits, de ciutadans i del sistema polític en sí mateix. Tant de bo una campanya electoral seriosa i responsable sigui l'avantsala d'una pràctica democràtica íntegra i digna. Això és civilització, això és cultura, això és Pau.

Una concepció de la Cultura de Pau és la que fa referència a tot allò que forma part de la xarxa de relacions entre ciutadans que converteixen en civilitzat a tot un poble; dit d'una altra manera: un país és civilitzat quan la Pau és la seva cultura. Hi ha moltes atribucions dintre de l'ampli ventall que és la Cultura de Pau i només aquí puc fer un esment d'algunes d'elles: objecció de consciència, noviolència, drets humans, desarmament, democràcia participativa, desenvolupament social, respecte a la biodiversitat, diàleg interreligiós, economia sostenible, etc.

La campanya electoral catalana m'obliga a una concreció de la Cultura de Pau en aquest camp específic que és el de la democràcia. Em pregunto quin tipus de democràcia té el nostre país captant-lo també com un dels indicadors de Cultura de Pau. I quan em pregunto sobre la democràcia em pregunto també sobre quin tipus de polítics, quin tipus de sistema electoral, i quin tipus de participació i implicació ciutadanes hi ha. A continuació abordaré aquests elements per ordre invers tenint en compte que el nivell de democràcia d'un país explica, per tant, també el nivell de civilització assolit.

Contribuir a la Cultura de Pau des de la democràcia és també aconseguir que els ciutadans, en primer lloc, siguin els dispositaris conscients i implicats, de la sobirania nacional. Culpar la classe política de la poca "classe" que sovint mostren en general, seria equiparable a culpar al conjunt de ciutadans pel poc "civisme" que demostren quan abandonen les seves obligacions cíviques, polítiques i democràtiques. I no dic que no sigui cert que els polítics i els partits han de deixar el joc d'interessos que els governa més que no pas el servei al país; però no podem oblidar abans que el ciutadà és qui primer té la responsabilitat política, que accepta deixar en mans d'uns representants perquè la gestionin en part. La participació democràtica és, per tant, l'essència de la democràcia mateixa, i no participar hi és ofegar la.

Dit això, cal tenir en compte que el sistema polític i electoral hauria de millorar per tal que els excessos o les mancances de ciutadans i polítics no ajudin a enfonsar lo per inútil. Opcions com el de les llistes obertes, la llibertat de vot entre els parlamentaris d'un mateix partit, o bé les eleccions primàries obligatòries al sí de les formacions polítiques, haurien de ser algunes de les condicions innegociables que s'introduissin en el sistema polític democràtic. De cara a unes eleccions com les que Catalunya afrontarà a finals de novembre, no podem obviar la tasca i la importància del conjunt dels polítics i les estructures de partit de les què depenen. D'entrada, cal acceptar que els partits polítics són limitats perquè limitats són els seus components en tant que éssers humans; també són limitats els sindicats, les empreses, les organitzacions socials o eclesials, les famílies... Aquest és un punt de partença que cal tenir en compte per a situar les limitacions de la classe política dins del context que li pertoca, i no caure en exageracions. Però aquest argument no resolt els excessos que sovint manifesten i cometen en tant que partits, militants, i líders polítics. I les campanyes electorals són un terreny ben adobat per a aquestes pràctiques tan deplorables que fan un mal favor a la democràcia.

Penso en múltiples exemples, com ara que em sobta sovint la ingerència que uns partits fan en la vida dels altres sense preocupar se més per elaborar uns programes que s'aduguin amb les necessitats ciutadanes, i de rebatre els programes electorals dels adversaris a partir dels propis. Se senten acusacions per totes bandes en les què es mira més la palla de l'ull aliè que no pas la biga del propi. Abunden propagandes electorals en les què el problema és que l'altre ha comès una corrupció més gran que la pròpia, però no es fa una esmena a la totalitat desaprovant i netejant les trames de corrupció existents dins els partits. Les paraules buides i les mentides plenes corren a tort i a dret pels discursos electorals; discursos, d'altra banda, més buits i superbs que no pas humils i dignificants. Per aconseguir destacar davant els altres, l'estratègia sovint és sobreelevar se per aixafar el contrari, i no mirar què pot millorar se de l'altre, o què distingeix en constructiu el propi projecte polític. La mentida i a vegades l'amenaça és sovint la moneda de canvi més utiltizada entre oponents polítics en plena campanya electoral, si no ho superen les mitges veritats, la demagògia i els eufemismes més agosarats.

Podrem presenciar una campanya electoral pacífica? Si més no per tal de que el termòmetre de la democràcia ens marqui la bona salut de la mateixa i, en conseqüència, valorem que el nivell de civilització del nostre país estigui en les millors condicions. La Cultura de Pau és també un nivell de maduresa democràtica per part de tots: de partits, de ciutadans i del sistema polític en sí mateix. Tant de bo una campanya electoral seriosa i responsable sigui l'avantsala d'una pràctica democràtica íntegra i digna. Això és civilització, això és cultura, això és Pau.

---

.