(Article publicat a La Directa)

Els defensors de bona fe dels bombardejos de l'OTAN a Líbia sostenen que, a diferència de la invasió de l'Iraq, en aquest cas l'ONU ha autoritzat diverses mesures polítiques, econòmiques i militars que són, en l'essencial, legítimes i necessàries per assolir una pau justa en aquest país. A la vista del contingut de les resolucions 1970 i 1973 del Consell de Seguretat, cal preguntar-se si aquestes persones saben el que diuen quan qualifiquen de legítimes les mesures adoptades.

La Resolució 1970 decreta un embargament d'armes a tota Líbia que ha d'administrar un Comitè de Sancions directament depenent del Consell de Seguretat de l'ONU, és a dir, de les grans potències. L'embargament s'imposa a tota Líbia i, en conseqüència, hauria d'afectar per igual als dos bàndols de la guerra civil en curs; però la mateixa resolució atorga a aquest comitè la potestat d'autoritzar l'entrada d'armes a Líbia si així ho considera oportú. Atès que la intervenció occidental es va produir en el moment de major debilitat de l'oposició a Gadafi, la possibilitat que aquesta arribi algun dia a Trípoli depèn ara de les armes, assessorament i entrenament militar proporcionats, supervisats i/o controlats per les potències occidentals. Per una simple qüestió de poder, això els converteix en una força subordinada als projectes dels països de l'OTAN. El futur polític-militar que els espera serà similar, per tant, al de la guerrilla kurda a L'Iraq, el ELK a Kosovo o l'Aliança del Nord a Afganistan. 


A lo millor els rebels aconsegueixen enderrocar Gadafi amb l'ajuda de l'OTAN, però el que ja està fora del seu abast és fer efectiu el principi de la lliure determinació del poble libi. A la Resolució 1970 es decreta la congelació dels actius situats a l'estranger propietat de Gadafi, la seva família i alguns alts càrrecs del seu règim; però a la Resolució 1973 aquesta congelació s'estén a tots els béns controlats per les autoritats líbies lliurament designades com a tals per l’esmentat Comitè de Sancions. Els actius en qüestió no són poca cosa. Estem parlant d'accions, fons d'inversió i d’altres recursos econòmics valorats en uns 75.000 milions de dòlars. Aquests recursos són necessaris, directa o indirectament, per a poder explotar el petroli i el gas de Líbia. Si Gadafi és enderrocat, s'estarà davant d’un buit de poder que farà impossible que la població de Líbia es beneficiï d'ells. El que cal esperar aleshores és la imposició d'un protectorat transitori, controlat per l'OTAN, fins que a Líbia hi hagi un govern reconegut com a legítim per les grans potències. Per aconseguir això les noves autoritats líbies hauran de plegar-se a les seves exigències polítiques i econòmiques. Si Líbia es parteix en dos Estats, com sembla probable, la situació encara serà més complicada, perquè quina de les dues noves entitats polítiques haurà d'heretar els béns congelats? En qualsevol cas, en aquest supòsit també s'imposarà un protectorat que pot durar dècades, fins que algun Tribunal Internacional resolgui l'immens embolic jurídic provocat per la partició del país. Mentrestant, les empreses petroleres i els governs occidentals faran, desfaran i potinejaran tot el que voldran. En el segle XIX, d’un país que patia una intervenció estrangera d'aquestes característiques s’ en deia colònia.

---

.